El sistema municipal IRIS ha registrat 1.084 escrits formals de queixa relacionats amb terrasses, mentre que el telèfon d’emergències 112 ha rebut 276 trucades per molèsties associades a aquesta activitat. En conjunt, això suposa més de 1.300 avisos oficials en un sol any, una xifra que descarta qualsevol caràcter puntual o excepcional dels conflictes.

Els districtes amb millor comportament “econòmic” de les terrasses són, alhora, els que concentren major conflictivitat:

• Eixample: 27,31 % de queixes IRIS i 13,77 % de les trucades al 112
• Sant Martí: 18,45 % de queixes IRIS i 24,28 % de les trucades al 112
• Ciutat Vella: 12,92 % de queixes IRIS

Aquesta coincidència territorial demostra que els incompliments són coneguts, persistents i territorialment identificables, de manera que no poden justificar-se per manca de detecció o d’informació.

A aquest escenari s’hi afegeix un element clau que contribueix decisivament a la cronificació dels incompliments: el baix cost de l’ocupació privativa de l’espai públic mitjançant terrasses.

El preu mitjà a Barcelona per una taula de terrassa durant un dia complet és de 0,44 €, amb grans diferències entre districtes:

• Ciutat Vella: 0,94 €
• Eixample: 0,17 €
• Sants-Montjuïc: 0,21 €
• Les Corts: 0,31 €
• Sarrià-Sant Gervasi: 0,45 €
• Gràcia: 0,46 €
• Horta-Guinardó: 0,94 €
• Nou Barris: 0,12 €
• Sant Andreu: 0,10 €
• Sant Martí: 0,26 €

Aquestes quantitats posen de manifest un clar desequilibri entre:

el cost assumit pel concessionari, que en molts casos és pràcticament irrellevant.

el benefici econòmic privat que genera l’activitat.

l’impacte real sobre el soroll, la mobilitat, el descans veïnal i l’ús col·lectiu de l’espai públic.

Quan l’ocupació de sòl públic en zones d’alta demanda comercial té un cost tan baix -fins a 0,10 € o 0,12 € diaris per taula en alguns districtes-, el sistema deixa de complir qualsevol funció ordenadora o dissuasiva. En aquest context, l’incompliment de les condicions d’autorització (ampliacions no autoritzades, excés d’horari, més taules de les permeses) esdevé una estratègia racional des del punt de vista econòmic:

• el guany obtingut supera àmpliament el cost de la taxa,
• i la probabilitat de sanció efectiva és percebuda com a baixa.

Aquesta combinació de taxes mínimes i control insuficient genera un entorn de tolerància implícita, incompatible amb el marc jurídic de la potestat sancionadora, que obliga l’Administració a actuar sempre davant d’un incompliment detectat.

A la manca de control efectiu s’hi afegeix un altre element determinant d’impunitat estructural: la durada excessiva dels expedients administratius. En nombrosos casos, la tramitació dels expedients sancionadors relacionats amb terrasses supera els dos anys, una dilació clarament incompatible amb els principis d’eficàcia, celeritat i bona administració.

Aquest retard no és neutre. L’Administració opta per acumular denúncies durant llargs períodes i agrupar-les en un sol expedient, fet que comporta situacions en què un únic expedient pot incloure més de 20 denúncies relatives al mateix establiment. Tot i això, aquestes conductes reiterades no són valorades com a reincidència, ni tenen una traducció proporcional en l’àmbit sancionador.

Aquesta pràctica administrativa genera un doble efecte pervers:

· d’una banda, dilueix la gravetat dels incompliments reiterats,
· de l’altra, transmet als operadors econòmics el missatge que incomplir de manera sistemàtica surt a compte, ja que les conseqüències són tardanes, escasses o inexistents.

El resultat és una situació de privilegi de facto per als establiments reincidents, que acumulen queixes durant anys sense una resposta administrativa proporcional, efectiva ni dissuasiva, en detriment dels drets de la ciutadania i dels complidors de la normativa.

La persistència de nivells tan elevats de queixa ciutadana, reiterada pels mateixos canals i als mateixos districtes, juntament amb un règim econòmic clarament favorable a l’explotació privada de l’espai públic i unes pràctiques administratives marcades per la dilació i la manca de reconeixement de la reincidència, permet concloure que l’Ajuntament de Barcelona manté una inacció continuada o, com a mínim, insuficientment activa en la gestió i control de les terrasses.

Aquesta inacció no és neutra:

• afavoreix la consolidació d’usos indeguts del domini públic.
• desprotegeix els drets de la ciutadania no consumidora.
• debilita profundament la credibilitat de la normativa municipal, convertint-la en formal però no efectiva.

Les dades analitzades demostren que el problema existent en la gestió de les terrasses no és únicament quantitatiu, sinó estructural i qualitatiu, i es concreta en dos grans àmbits de fallida que s’alimenten mútuament.

6.1. No aplicació efectiva de la normativa i biaix garantista cap als infractors

En primer lloc, el problema rau en la no aplicació real i efectiva de la normativa vigent. Tot i l’existència d’una Ordenança Municipal de Terrasses formalment exigent, la seva aplicació pràctica resulta clarament garantista amb els establiments que incompleixen i, en canvi, escassament protectora dels drets de la ciutadania afectada.

La permissivitat davant:

• incompliments reiterats,
• expedients que s’allarguen durant més de dos anys,
• acumulació de desenes de denúncies en un sol expedient sense reconèixer la reincidència,
• i absència de sancions realment dissuasives,

posa de manifest una priorització sistemàtica dels interessos econòmics dels infractors per davant dels drets col·lectius.

Aquesta actitud administrativa evidencia una escassa preocupació institucional pels perjudicis concrets i continuats que aquests incompliments generen sobre drets fonamentals i constitucionals de la ciutadania, com ara:

• el dret al descans,
• el dret a la intimitat personal i familiar,
• i el dret a l’ús equitatiu de l’espai públic.

El resultat és una situació d’impunitat material, en què els bars reincidents interioritzen que poden incomplir la normativa de manera sostinguda sense conseqüències reals, mentre la ciutadania afectada es veu obligada a denunciar reiteradament sense obtenir solucions efectives.

6.2. Necessitat de dotar la ciutadania d’una eina normativa pròpia de defensa dels seus drets

En segon lloc, aquesta realitat posa de manifest la necessitat urgent de dotar la ciutadania d’una eina jurídica pròpia, en forma d’ordenança o marc normatiu específic, que permeti defensar activament els seus drets davant els abusos derivats de l’ocupació privativa de l’espai públic.

Actualment, el sistema està dissenyat gairebé exclusivament per regular l’activitat econòmica i la seva autorització, però no ofereix mecanismes clars, àgils i efectius perquè els veïns i veïnes puguin:

• exigir el compliment immediat de la normativa,
• veure reconeguda la reincidència dels infractors,
• ni obtenir una resposta administrativa proporcional als perjudicis soferts.

Sense una eina normativa que equilibri la relació entre activitat econòmica i drets ciutadans, la regulació de les terrasses queda incompleta i esdevé asimètrica. En aquest context, la defensa del descans, la intimitat i l’ús del domini públic no pot quedar supeditada a la discrecionalitat administrativa ni a procediments llargs i ineficaços.